dimecres, 19 d’octubre de 2011

Redibuixant Barcino


Una ciutat tancada en unes potents muralles, aixecada enmig d’un pla agrícola i amb una fortificació (castellum) sobresortint de cara al mar. Aquesta és la imatge simplificada de la Barcino romana que es pot veure a les làmines divulgatives que aviat quedaran obsoletes.

L’11è Congrés d’Història de Barcelona, que es va celebra al desembre de 2009, va posar en comú les noves aportacions acadèmiques que estan redibuixant la imatge de la colònia fundada sota August i que el director del Museu d’Història de Barcelona, Joan Roca, està disposat a començar a divulgar: un centre amb una muralla cívica simbòlica, amb espais públics exagerats per l’escala de la ciutat, uns suburbis extramurs tan extensos com el mateix recinte emmurallat i un ager que arribaria fins a Martorell travessat per camins i dividit en parcel·les agrícoles regulars (una aportació recent de J. M. Palet) que organitzarien el territori fins al punt de deixar empremta en el paisatge i prefigurar el futur Pla Cerdà.

Ricardo Mar, investigador del Seminari de Topografia Antiga (Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Universitat Rovira i Virgili) va presentar en el congrés organitzat per l’Arxiu Històric de la Ciutat les aportacions més vistoses, a partir del treball de modelat de la ciutat que ha iniciat el seu equip. Sobretot, la reconstrucció hipotètica de la monumental porta de mar, a l’actual carrer Regomir, i de les dues illes que se situarien darrere el temple d’August, així com la reinterpretació del presumpte castellum, que passaria a ser unes respectables termes públiques del suburbi marítim adossat a les muralles al segle I, amb façana al camí d’accés a la ciutat des del port. La muralla només les englobaria al segle IV, i formaria part d’aquest segon cinturó la torre trobada el 2004 a Regomir, que havia fet pensar en una estranya disposició en angle del portal principal de Bàrcino.


Ostentació colonial

Les hipòtesis del seminari de Mar no només tenen efectes plàstics. Deixen encara més clar, assegura, que "l’equipament públic és desproporcionat, correspondria a una ciutat de 40 hectàrees, no de 10. Podria explicar-se pels objectius de representativitat i imatge pública d’una elit de terratinents pròspera pel seu principal recurs, l’exportació del vi laietà". I orgullosa de la seva condició de colònia, compartida només a la regió amb Tarraco."S’està començant a definir un projecte teòric de com seria la fundació de la ciutat", opina sobre els debats del congrés l’arqueòleg del Museu d’Història de Barcelona Ferran Puig. I aquesta seria més regular en el seu origen del que es creia. I el seu desenvolupament, molt més dinàmic.

Una altra nova aportació al congrés va ser la d’Eduard Riu-Barrera, del servei de Patrimoni de la Generalitat, que va oferir una altra interpretació de la construcció d’una potent muralla al segle IV. Aquesta no seria l’expressió d’una Barcelona amb iniciativa, autònoma i potent, disposada a sobreviure a les invasions bàrbares, sinó la imposició del poder imperial que va arrasar suburbis i monuments funeraris de les grans famílies –una cosa així com l’edificació de la Ciutadella– al fortificar la regió que controlava el pas dels Pirineus.

Les muralles en què es va tancar Barcino la van ajudar a sobreviure a la dislocació de l’imperi, a diferència de Tarragona: però el motiu principal seria sobretot la seva escala local, més adaptada a uns temps en què les capitals provincials ja no tenien sentit.

En l’origen d’aquesta nova imatge de la ciutat també hi ha d’entrar en joc el nucli comercial situat a Montjuïc, al port obert a l’estuari (avui delta) del Llobregat: un possible nucli d’origen iber, actiu durant la República, i al qual probablement li correspondria el topònim de Barkeno que després es transmetria a la colònia Barcino fundada sota August a l’altre costat de Montjuïc. Una comunicació de David Asensio, Xabier Cela, Carme i Maria Teresa Miró i Emili Revilla va destacar el paper de Barkeno com a centre comercial de l’eix del Llobregat, a la frontera entre laietans i cesetans, encara en la primera fase de la romanització.

[Font: Ernest Alós, "11è Congrés d'Història de Barcelona: Els últims estudis redibuixen el paisatge urbà de l’antiga Bàrcino", El Periódico, 3 desembre 2009]

2 comentaris:

  1. Ja fa temps que els especialistes plantegen la necessitat de repensar la història de Barcino. La nova seqüència en presenta Barkeno, un assentament iber al sud de Montjuïc amb un cert paper d'enllaç del les poblacions de l'interior -resseguint la vall del Llobregat- amb els contactes arribats per mar, i un assentament romà al nord de Montjuïc, originàriament concebut per a la instal·lació de legionaris romans llicenciats als que es repartiren parcel·les de terres del pla existent fins el peu de Collserola, fet que propicià la centuriació d'aquest territori. La fundació d'aquest assentament es feu sota el patrocini de la família imperial Júlia-Augusta, tal i com delata el seu nom oficial: Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. La nova Barcino integra o absorbeix la vella Barkeno, incloent el topònim.

    L'assentament romà seria humil i d'importància relativa fins les primeres invasions dels pobles bàrbars, al segle III. La ciutat fou assaltada i el trasbals obligà el poder imperial a redefinir la seva presència al territori creant centres militars fortament murallats, necessàriament més petits, manejables i sostenibles que les velles capitals provincials. Fou el cas de Barcino i la seva muralla de 1300 m de perímetre i 76 torres que convertiren la vella colònia en cap administratiu, polític, militar i religiós d'un ampli territori. Quan es produïren les segones invasions bàrbares, al segle V, els visigots trobaren la ciutat apta per esdevenir la seva capital abans de seguir Hispania endins. La ciutat fou testimoni de les tensions dels caps visigots amb els romans, el famós afer del segrest de la filla de l'emperador -Gala Placidia- i el seu matrimoni amb el rei visigot -Ataulf-, i de les lluites pel poder entre els visigots i el posterior assassinat del rei, del qual aquest mes de setembre es compliran 1600 anys justos.

    Posteriorment, el 801, els francs conqueriren Barcelona que esdevindrà la fortalesa que tancarà la Marca Hispànica enfront el món musulmà. La presa de la ciutat era tan important que l'expedició franca estava capitanejada per Lluís, fill de Carlemany, personatge que acabava de restaurar l'imperi d'occident fent-se coronar pel papa a Roma. Barcelona convertirà aquesta presència imperial en un motiu d'orgull i voldrà perpetuar-ne la memòria, real o inventada, amb la suposada fundació per part de Lluís de dues esglésies dedicades als principals apòstols de Roma -Sant Pere de les Puel·les i Sant Pau del Camp- o amb la també suposada creació de l'escut de les quatre barres per part d'un altre emperador -en aquest cas Carles el Calb- amb la sang del comte Guifré el Pilós.

    La creació i importància de Barcino seria, doncs, fruit d'un seguit de decisions imperials. La decisió de la creació, la decisió de la construcció de les muralles, la decisió de convertir-la en baluard principal contra els musulmans són sorgides del poder imperial, decisions que donaren forma i sentit a la ciutat i marcaren el seu esdevenir durant els seus primers segles de vida. El seus habitants s'acolliran a l'estructura que aquest disseny dibuixava i compliran la funció que els pertoca en el seu si. I no serà fins que el poder imperial declina -l'imperi esdevé Imperi Germànic i actua en altres territoris- i la frontera amb el món musulmà s'allunya cap al sud que a Barcino, esdevinguda Barcelona, prosperen altres personatges i es constitueixen altres nuclis de poder. A partir del segle X artesans, mercaders, ciutadans prenen protagonisme i es parla dels comtes de Barcelona com a regents de la ciutat inspirats, quan no nomenats, per l'autoritat divina. Aquesta és, però, una altra història. I més coneguda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És ben cert el que expliques, Llorenç. En tot cas, encara no és prou clara la relació inicial entre els laietans de Montjuïc i aquest primer assentament romà a la muntanya. La pedrera, les sitges, les restes d'un possible arc triomfal, el port avancen uns quants anys la presència romana i la situen en època republicana. Hi ha encara molta feina a fer i estic convençut que amb el temps hi haurà moltes sorpreses.

      Elimina